Article publicat al diari SomGranollers, el dijous 17 de març de 2022
Qui ens havia de dir que en ple segle XXI un país intentaria apoderar-se d’un altre amb un govern legítimament escollit. Si revisem la història recent, veurem que els conflictes entre Rússia i Ucraïna no han parat des del 2014 després de la destitució del president prorús Viktor Yanukovich i des que Rússia s’annexionés la península de Crimea, saltant el conflicte a les regions ucraïneses prorusses de Donetsk i Lugansk. Amb un alto el foc al 2015 que va estar violat contínuament fins el desembre de 2019, quan van reprendre el procés de pau entre Zelenski i Putin … Paper mullat, en definitiva.
Vaig tenir l’oportunitat viatjar a Kyiv poc després dels Jocs Olímpics de 1980 amb el seu adorable osito Misha quan tot allò era encara la Unió Soviètica. Era petita, però recordo una ciutat impressionant i em va impactar la profunditat del seu metro sota terra. Allà on ara multitud de persones s’han hagut de refugiar per les bombes, i se’m glaça el cor.
Arreu del món els darrers dies estem centrats a veure com avança el conflicte, sabent que en tota guerra el primer que es perd és la veritat, perquè cada bàndol utilitza la comunicació en benefici propi i els desinformats, és clar, som la resta del món. Només podem imaginar el que realment estan patint milions de persones cada dia; percepcions que, segur, es queden curtes.
És inevitable no empatitzar amb els patiments de la gent, és inevitable no encongir el cor i que les emocions i la por ens envaeixi quan veiem tanta destrucció. Les guerres les fan els governants, no la gent, i els governants fan que parlin les armes per damunt de tot i les armes no tenen sentiments. I quan es perden els sentiments, tot està perdut. És al camp de batalla on es destrossa un país, on l’odi s’apodera d’una generació sacrificada i traumatitzada per la situació que els hi ha tocat viure, generant-se una rancúnia molt difícil de superar. Un odi en aquest cas entre germans moltes vegades, germans que han deixat de ser-ho sense saber per què i tan sols perquè algú de dalt els hi ha dit que s’han de matar entre ells.
A Granollers, com a gran part dels pobles i ciutats de tot el món, ens hem rebel.lat i denunciat aquesta invasió i no només amb declaracions i concentracions, sinó col·laborant en les necessitats que es marquen des de la zona del conflicte, on saben les necessitats reals. També es promou l’acollida d’infants ucraïnesos i la recollida dels donatius necessaris, canalitzant fons de cooperació i solidaritat.
Esperem que la via diplomàtica els porti a negociar i a parlar, que són les millors maneres per aturar un conflicte d’aquestes dimensions, però cal voluntat per les dues parts i esperem que arribi el més aviat possible. Ara, tota ajuda és poca.
Voldria acabar amb una frase de Maria Montessori, que em sembla el principi de tot: «Tothom parla de pau, però ningú educa per a la pau, la gent educa per a la competència i aquest és el principi de qualsevol guerra. Quan eduquem per cooperar i ser solidaris els uns amb els altres, aquell dia estarem educant per a la pau.»
No War. No a la guerra.
Amanda Ramos. Regidora de Junts per Granollers.
