El passat 8 de maig es van complir 75 anys de la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i de la fi de la II Guerra Mundial. Una guerra que va deixar un rastre de destrucció i mort i una Europa devastada que a partir de 1945 es va haver de reconstruïr sobre valors molt sòlids. Salvant les distàncies abismals que separen una tragèdia com aquell conflicte de qualsevol altre drama, la humanitat afronta avui el major repte des d’aleshores: la lluita contra la Covid-19 i els seus efectes.
Les dades ens indiquen que estem superant la fase aguda de l’emergència sanitària causada pel Coronavirus. Enrere queden -de moment- 8 setmanes angoixants tancats a casa, sentint notícies de centenars de morts diaris, contemplant els carrers buits i silenciosos per l’aturada econòmica. Temps hi haurà per revisar críticament l’actuació dels governs. Les aigües retrocediran i podrem veure la magnitud sencera de l’iceberg del qual fins ara només vèiem la punta que representen els més d’11.500 morts a Catalunya i 27.700 a tot l’Estat espanyol. Difunts que tenen pendent ser plorats i homenatjats com es mereixen.
Quan contemplem la realitat que queda ens caldran de nou, 75 anys després, valors per refer-nos d’aquest cop dur. Per acabar de superar la crisi de salut pública i de buidar hospitals necessitarem civisme i responsabilitat per seguir les indicacions i respectar les mesures que impedeixen que el virus pugui emprendre un rebrot. No abaixar la guàrdia i malbaratar el sacrifici fet fins ara.
Ens caldrà empatia per comprendre la situació personal i intransferible que ha viscut cadascú de nosaltres. Alguns, confinats amb persones depenents a càrrec. O amb nens petits. Havent de teletreballar i ajudar a aprendre els fills alhora. O pitjor, sense feina i ingressos. Persones grans, grup de risc, soles i aïllades de les abraçades de fills i néts. D’altres han perdut familiars i no els han pogut fer costat en les hores finals. Crec poder assegurar que absolutament ningú ha viscut una quarantena plàcida, per molta broma que haguem pogut fer en alguns moments. El suport psicològic i emocional serà clau i les administracions haurem d’ajudar a que el pugui rebre tothom qui el necessiti, especialment aquells que no s’ho poden permetre.
Solidaritat per reactivar la cadena de suport econòmic. La tendència iniciada ja fa uns anys de foment del comerç de proximitat s’ha de seguir ara amb més força. Que la por no ens faci aturar el consum responsable. Ara ja sabem com de terribles són els carrers i les places deserts: les nostres botigues, bars i restaurants són elements fonamentals per mantenir-los amb vida.
I la “nova normalitat”, que esperem que sigui transitòria però que ha vingut per instal·lar-se durant mesos ens exigirà creativitat . Hem de mantenir terrasses a una meitat del seu aforament? Doblem-los l’espai permès. Els teatres i auditoris, espais tancats, són poc segurs a nivell sanitari? Ocupem les places i els parcs amb cultura a l’aire lliure. Som un País mediterrani i l’estiu tot just comença. El clima ens ajuda. Busquem els mecanismes per fer-ho, hi són. Hi han de ser. Hem de ser flexibles per aplicar-los.
Civisme, responsabilitat, empatia, solidaritat, flexibilitat, creativitat. Valors per sumar a l’agraïment als sanitaris i tots els treballadors que han mantingut ciutats actives en moments de letàrgia. A diferència de 2008, aquesta crisi no ens l’hem buscat nosaltres. Però ens pot servir per fer un món millor. Amb una presa de decisions més científica i humana. Més que mai estic orgullós de pertànyer a una espècie que és capaç de posar mil·lenis d’evolució al servei de la supervivència i de fer-ho amb un humanisme que ens fa únics. Hem patit i patirem. Però ens en sortirem.
Àlex Sastre. Portaveu de Junts per Granollers.
(Aquest és l’article publicat al diari El 9 Nou el dijous 21 de maig de 2020)
