Vivim des de fa un temps en la incertesa més profunda. Hem arribat a tal punt que ens és impossible de dir què passarà la setmana que ve. Sentim i llegim notícies de rebrots, confinaments perimetrals, restriccions. Plana sobre nosaltres el fantasma d’un segon confinament que ens aterra, i amb raó: vista l’experiència de la primavera, sabem com de devastador seria per a l’economia i, de forma més acusada en l’època estival-vacacional, per a la moral col·lectiva. Més ens val prendre’n consciència, aplicar la responsabilitat individual i fer el que tots, a aquestes alçades, sabem que s’ha de fer. Que ningú es faci el despitat.
En aquestes condicions, preparar el curs escolar es converteix en una missió draconiana. Planyo -i em solidaritzo- amb els equips directius dels centres que estan havent d’encaixar els sempre complicats horaris del professorat amb l’excepcionalitat que imposa la pandèmia: mesures d’higiene, d’entrada i sortida d’alumnes, grups estables, plans B en cas de confinament… Una cosa sí que és clara: cal fer tots els esforços i adaptacions possibles per poder reprendre l’escola de forma presencial. Qualsevol altra cosa és perdre pistonada pel que fa a l’aprenentatge dels alumnes.
L’experiència dels darrers 3 mesos del curs 2019/20, realitzats en confinament, ha estat caòtica: d’un dia per l’altre ens vam veure privats d’anar al centre escolar i per tant obligats a canviar sobtadament la manera de fer les coses sense ni tan sols haver pogut preparar-ho amb els alumnes. Durant tot el temps molts docents ens hem sentit poc acompanyats pel Departament, sense directrius clares i sovint injustament tractats, fins i tot contraposant la nostra feina amb la del sector sanitari. Fins on jo sé, tots els meus companys s’hi han deixat la pell per acompanyar el millor que han pogut els seus alumnes en situació de dificultat extrema.
Però aquest confinament també ens aporta moltes lliçons a nivell escolar: en primer lloc, hem de seguir aprofundint en el canvi de paradigma educatiu dels darrers anys, passar de l’ensenyament a l’aprenentatge. Posar l’alumne al centre, com a protagonista. En la distància hem hagut de prioritzar la seva autonomia per damunt de la transmissió de continguts.
Segon, la tasca que es porta a terme a les escoles és impossible de reproduir en la distància. El teletreball no és extrapolable a tots els àmbits, i l’educació n’és un. El contacte social, l’acompanyament constant dels docents, la planificació del temps… són elements que no es poden substituir i que són més necessaris com més petits són els alumnes, i per tant, menys autònoms i competents. Això pren encara més rellevància en alumnes amb dificultats d’aprenentatge, amb seguiment psicopedagògic, que viuen en famílies desestructurades o bé en situació de pobresa sense, per exemple, connexió a internet.
No cal dramatitzar: 3 mesos sense escola presencial són un entrebanc però és una part molt petita del procés educatiu d’una persona. Però l’escola és el motor de l’ascensor social: té la capacitat de dotar de recursos per poder prosperar alumnes que provenen de situacions complicades. Per poder complir aquesta funció amb èxit hem de recuperar els nostres espais de convivència. Ho podrem fer amb planificació, que minimitza la incertesa.
Àlex Sastre Prieto. Professor i portaveu de Junts per Granollers.
(Article publicat al diari Som Granollers, el dijous 23 de juliol de 2020)
