La pesta bubònica (segle VI), la pesta negra (1348), la grip espanyola (1918), la grip de Hong Kong (1957) i ara la Covid-19 (2020), són algunes de les grans epidèmies víriques que al llarg de la història han esbiaixat la vida de milions de persones. Grans pandèmies que han deixat grans perjudicis i on sempre hi ha hagut un grup social ben damnificat, els nens.
Però la baixa incidència de la Covid-19 en nens, 1% taxa d’hospitalització i 0% de letalitat, els situa en l’última posició en l’esgraó de prioritats davant la crisi que ens ha desbordat com a societat.
El confinament no va ajudar, sinó tot el contrari. Inquietuds, tristesa, pors, emocions, irritabilitat … s’han apoderat d’ells, i tenim la gran feina d’ajudar-los a gestionar-ho. Hi ha quelcom més que la salut física, el seu desenvolupament i la seva salut emocional. Com he sentit dir a un mestre, ens calen “nens cactus”, nens que aconsegueixin donar fruit malgrat les circumstàncies i em sembla molt encertada la comparació. Cal educar pel canvi, per la incertesa, per estar fora de la zona de confort, mirant endavant al ventall d’oportunitats que poden seguir tenint. Cal que desenvolupin una bona resiliència i que alhora tinguin una bona autoestima.
Però a tot això li hem de sumar alguna cosa més, la desigualtat social que s’ha fet més notòria encara, tant a casa, com a les classes a distància i al retorn a les escoles, amb mancances importants de necessitats bàsiques. Grans diferències entre l’afectació a l’escola pública i la privada; sense internet, sense ordinadors, sense sisena hora, sense extraescolars, sense especialistes ni d’educació especial ni d’algunes assignatures per no poder entrar tants professionals als grups bombolla. I a això encara li hem d’afegir un important augment de l’absentisme sobretot entre els més necessitats. La taxa d’abandonament escolar prematur a Espanya està en un 19% i a Europa en un 10% i aquest any augmentarà bastant més.
És a dir, l’escletxa s’ha fet més gran encara i les cicatrius per desgràcia perduraran. L’experiència és desigual en els nens, i l’experiència és la que dóna forma a la persona en la qual es convertiran quan siguin grans. No podem deixar que siguin els nens de la Covid, jo no vull nens de la Covid, vull nens amb les mateixes oportunitats per tots i totes, nens que arribin a complir totes les competències necessàries per al seu curs, nens sense seqüeles ni cicatrius permanents … i serà molt injust si no ho aconseguim com a societat.
Cal treballar plegats –centres educatius, família i administració- perquè les escoles siguin tan segures com sigui possible, però no oblidem que és impossible blindar els nens de l’entorn i aquí és on entra la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres. Pel seu bé ajudem plegats a fer que funcioni i que no perdin més socialització de la que ja han perdut aquest any amb el confinament.
Ells són el nostre futur i si com a societat no els protegim, ara més que mai, tindrem un problema més greu que la pandèmia.
Amanda Ramos. Regidora de Junts per Granollers.
(Article publicat al diari SomGranollers, el 22 d’octubre de 2020)
